Aprofitant l'avinentesa de la gran notícia de fa uns dies, Randy Newman tocarà al festival Blues & Ritmes de Badalona el 4 de maig de 2010 (per primer cop a la península), volíem compartir aquest reportatge sobre ell i la seva enorme carrera artística.
Nota important: es desvetlla perquè té al voltant de vuitanta mil fans a tot el món i no pas un milió.
The Art Show: I Am, Unfortunately, Randy Newman
28 de novembre 2009
26 de novembre 2009
Love or less
Ja podeu llegir el text i escoltar les cançons de la llista d'Spotify que hem confeccionat per a la nova pàgina d'actualitat musical i cultural, els de la Gent Normal: 30 minuts musicals, amb Pere Agramunt
"Love or less" una cronologia de l'amor a través de 12 cançons pop, des de la possibilitat fins el desencant.
L'amor, o com a mínim l'intent de fixar les emocions personals que aquest genera, ha nodrit de fa molts segles l'art més popular. De Petrarca a Stephin Merritt, els poetes i els músics lletristes s'han servit dels versos per intentar expressar allò que tan difícilment s'explica però que tothom ha sentit gairebé de la mateixa manera. Els músics, però, modernament, surten amb l'avantatge de posar-hi acords menors en els moments de desencant i de tenir plataformes de difusió massiva de la seva obra.
Com a exercici, aquesta cronologia no pretén fixar estàndards ni s'ha volgut servir de clàssics per fer una anàlisi conspícua del (sub)gènere. Són dotze cançons que m'han marcat d'alguna manera i que aprecio, però en podrien ser unes altres. Això sí, la llista vol tenir un sentit temporal, començant per la sempre existent possibilitat d'un nou amor que cantava Lou Barlow amb Sebadoh i acabant amb la resignació cínica davant la impossibilitat de la honestedat amorosa dels Magnetic Fields.
Si me n'he adonat d'alguna cosa mentre confeccionava aquesta compilació és que l'amor, com a tema pop, difícilment accepta la normalitat. Sense desig ni enuig sembla haver-hi poca matèria primera sobre la qual esculpir. Ningú sembla interessat en manifestar la seva complaença en la rutina amorosa. A tall d'exemple: My Bloody Valentine invocaven sorollosament a Cupid; Peggy Lee començava a creure en la seva possibilitat real; Alex Chilton (via Big Star) buidava el seu cor i manifestava haver-se enamorat com mai abans; Joe Jackson prenia el pols a la nit de la mà d'aquella persona que realment importa; l'Ovidi Montllor rememorava l'excel·lència dels millors amants; Mark Oliver Everett (via Eels) oferia el seu amor estrany i fidel a qui el volgués prendre; Paul Westerberg bramava d'insatisfacció amb els Replacements (no explícitament amorosa, però possiblement una barreja d'angoixa sexual i vital); Tim Hardin recordava entre llàgrimes allò que no tornaria a succeir; Gainsbourg repassava una història que ja havia fugit; i Nilsson explicava amb malenconia com ella desafinava quan cantava himnes.
Espero que en gaudiu tant com jo amb aquestes cançons,
Pere Agramunt
"Love or less" una cronologia de l'amor a través de 12 cançons pop, des de la possibilitat fins el desencant.
L'amor, o com a mínim l'intent de fixar les emocions personals que aquest genera, ha nodrit de fa molts segles l'art més popular. De Petrarca a Stephin Merritt, els poetes i els músics lletristes s'han servit dels versos per intentar expressar allò que tan difícilment s'explica però que tothom ha sentit gairebé de la mateixa manera. Els músics, però, modernament, surten amb l'avantatge de posar-hi acords menors en els moments de desencant i de tenir plataformes de difusió massiva de la seva obra.
Com a exercici, aquesta cronologia no pretén fixar estàndards ni s'ha volgut servir de clàssics per fer una anàlisi conspícua del (sub)gènere. Són dotze cançons que m'han marcat d'alguna manera i que aprecio, però en podrien ser unes altres. Això sí, la llista vol tenir un sentit temporal, començant per la sempre existent possibilitat d'un nou amor que cantava Lou Barlow amb Sebadoh i acabant amb la resignació cínica davant la impossibilitat de la honestedat amorosa dels Magnetic Fields.
Si me n'he adonat d'alguna cosa mentre confeccionava aquesta compilació és que l'amor, com a tema pop, difícilment accepta la normalitat. Sense desig ni enuig sembla haver-hi poca matèria primera sobre la qual esculpir. Ningú sembla interessat en manifestar la seva complaença en la rutina amorosa. A tall d'exemple: My Bloody Valentine invocaven sorollosament a Cupid; Peggy Lee començava a creure en la seva possibilitat real; Alex Chilton (via Big Star) buidava el seu cor i manifestava haver-se enamorat com mai abans; Joe Jackson prenia el pols a la nit de la mà d'aquella persona que realment importa; l'Ovidi Montllor rememorava l'excel·lència dels millors amants; Mark Oliver Everett (via Eels) oferia el seu amor estrany i fidel a qui el volgués prendre; Paul Westerberg bramava d'insatisfacció amb els Replacements (no explícitament amorosa, però possiblement una barreja d'angoixa sexual i vital); Tim Hardin recordava entre llàgrimes allò que no tornaria a succeir; Gainsbourg repassava una història que ja havia fugit; i Nilsson explicava amb malenconia com ella desafinava quan cantava himnes.
Espero que en gaudiu tant com jo amb aquestes cançons,
Pere Agramunt
04 de novembre 2009
El vídeo de "Com fulles mortes"
Ja tenim el clip guanyador del CUVBRIG! La Tanit i l'Albert han elaborat un bonic vídeo que recull l'essència de la lletra de la cançó amb dos elements principals que podrien sorgir d'una narració d'Italo Calvino: un herbari i una noia que puja a un arbre.
Sense més preàmbuls, us deixem amb el clip i amb les paraules dels seus autors.
Inspirats per aquella cançó que deia que les fulles mortes eren missatges que algú havia de descodificar, ens vam posar en contacte amb Jean-Baptiste-Pierre Antoine de Monet, el més famós naturalista del segle dinou, i li vam demanar que ens acompanyés i ens il·lustrés en les maneres de fer un herbari.
Va ser en aquell precís instant, mentre filmàvem líquens a la vora del riu de Can Llop, quan un especímen femení, amb una gràcia tota estranya, es va posar sobre les branques d’un arbre i va romandre allà, asseguda, talment com si aquell arbre fos el seu amic.
Un herbari i una noia que puja un arbre.
Tanit Plana i Albert Girons
Novembre del 2009
Sense més preàmbuls, us deixem amb el clip i amb les paraules dels seus autors.
Inspirats per aquella cançó que deia que les fulles mortes eren missatges que algú havia de descodificar, ens vam posar en contacte amb Jean-Baptiste-Pierre Antoine de Monet, el més famós naturalista del segle dinou, i li vam demanar que ens acompanyés i ens il·lustrés en les maneres de fer un herbari.
Va ser en aquell precís instant, mentre filmàvem líquens a la vora del riu de Can Llop, quan un especímen femení, amb una gràcia tota estranya, es va posar sobre les branques d’un arbre i va romandre allà, asseguda, talment com si aquell arbre fos el seu amic.
Un herbari i una noia que puja un arbre.
Tanit Plana i Albert Girons
Novembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
